Pràctica 3 Distorsions Cognitives

Per parlar sobre distorsions cognitives abans hem d’entendre d’on provenen les idees sobre el cognitivisme.

En psicologia podem parlar de diversos estadis concatenats en el temps.

El paradigma xarnera, podem considerar que, en aquest cas, és el conductisme de Skinner. Abans d’això la definició més estesa de psicologia era, a grans trets; la ciència que estudia els estats de consciència. Aquesta visió provenia del Estructuralisme (Wilhem Wundt) que posa a la psicologia dins de la ciència, seguidament de W. James que introdueix el funcionalisme.

Però John Watson, no content amb aquesta idea, recorre als estudis de Paulov i converteix la Psicologia en l’estudi de la conducta observable. Sorgeix d’aquesta manera el conductisme. Llavors B.Frederic Skinner profunditza en el conductisme i mitjançant diverses tècniques experimentals acaba desenvolupant el que es coneix com “Condicionament operant”.

Aquest sistema no acaba d’agradar a alguns estudiosos com Albert Ellis i Aaron T.Beck que prefereixen incloure les emocions o estats interns dins del esquema conductista. D’aquí sorgeix el que s’anomena Cognitivisme.

Introducció

Abans . Estructuralisme i Funcionalisme.

Conductisme.

Per tal de modificar la conducta els conductistes fan servir tècniques de “modificació de la conducta” molt agressives. En que la majoria de vegades s’empra la tècnica d’eliminar l’estímul.

Cognitivisme.

Per a Ellis i Beck el pensar, sentir i fer estaven molt relacionats amb el comportament de les persones és per això que afegeixen un nou estadi a l’esquema conductista.

La “O” vol dir que les persones pensen abans de donar una resposta davant l’estímul.

La “O” és un filtre molt important per a els cognitivistes, de fet és la base del seu paradigma. Els cognitivistes raonen que existeix un estat mental i emocional, que distorsiona la forma en que les persones es comporten davant d’un determinat estímul. D’aquesta manera els cognitivistes afegeixen un punt de subjectivitat en l’esquema . Això vol dir que el comportament observat dependrà dels estats mentals i emocionals de l’individu i no serà sempre el mateix, tal i com postulen els conductistes.

La “O” és el que pensem i com a tal actua com a “filtre” que projecta una miríada de possibles respostes.

 D’aquesta diversitat de respostes se’n deriven el que podem dir: Distorsions cognitives.

Una manera d’influir en el comportament és tractar aquestes distorsions cognitives o en tot cas en canviar la “O”

Rp:

Resposta patològica

Rm:

Resposta millorada.

Ellis va desenvolupar una tècnica per tractar les distorsions cognitives anomenada teràpia racional emotiva conductual (TREC) en la que identificava les distorsions patològiques e intentava canviar-les cap a una visió per part del pacient molt més positiva. Solucionant així la patologia.

Pràctica.

Per tal d’entendre millor aquest procés, el professor Luz ens ha instat a fer una pràctica relacionada amb les distorsions cognitives. En aquest exercici, es presenten diverses formes patològiques d’afrontar un problema seguides cada una d’elles de dos exemples que vaig treballar a classe, juntament amb la Leila Isach i la Maria Lara.

1. Generalització excessiva. A partir de casos puntuals generalitzo la seva validesa a la resta)

     A- Perquè a ell li caic malament, li cauré malament a tothom.

     B- Com que la novia m’ha deixat enganyant-me amb un altre, totes ho faran.

2. Abstracció selectiva (hem centro en els aspectes negatius d’una situació i no tinc en compte la resta de punts positius)

    A- Un jugador, en un partit fa una jugada malament i s’oblida de la resta de jugades bones.

    B- Fas una pregunta malament a l’examen i creus que tot t’haurà sortit malament.

3. Polarització o pensament del tot o res. (interpretació de la realitat en termes absoluts).

    A- Fas un treball de tecnologia, no funciona i llavors creus que no fas mai res bé.

    B- La mare no li fa cas, llavors ningú li farà mai cas.

4. Desqualificació d’allò positiu (restes valor a els paràmetres positius)

    A- He tret un 10 en un treball, però ha estat de sort.

    B- T’han agafat en una feina que feia temps que buscaves, però creus que no te la mereixes.

5. Pressuposició dels pensaments dels demès.

    A. Faig un regal a la xicota i penso que ella no ho valorarà.

    B. Parles amb la teva actual parella i creus que pensarà malament del que diguis.

6. Predicció del resultat de l’esdeveniment ( amb conseqüències generalment negatives).

    A. Quan acabi la carrera no trobaré feina.

    B. No he estudiat res. Segur que avui hi ha un examen sorpresa.

7. Sobreestimar o subestimar els esdeveniments o persones.

    A. Crec que sóc molt guapo i que tothom està per mi.

    B. Hem demanen el nº de telèfon i crec que volen quedar amb mi.

8. Raonament emocional ( genero raonaments a partir de com hem sento i no a partir d’elements racionals)

    A. Estic trist i crec que ningú voldrà estar amb mi.

    B. Estic molt content i crec que el món és perfecte, però en realitat no és així.

9. Etiquetar erròniament, principalment a persones.

    A. Ets tonta perquè ets rossa.

    B. Ets de classe social baixa perquè t’engalanes de comptes.

10. Auto inculpació (et fas responsable d’allò que ha passat)

    A. Els teus pares es separen i creus que ha estat per culpa teva.

    B. La novia m’ha deixat perquè no ho he donat tot.

11. Personalització (assumeixo que jo he causat un esdeveniment)

    A. He somiat que el pare patia un atac de cor, li passa, ergo és culpa meva.

    B. Penso que suspendré, llavors suspenc; llavors penso que jo ho he causat.

12. Imperatiu categòric (És l’hauria d’haver fet...)

    A. Hauria d’haver estudiat en comptes d’anar de festa.

    B. He de fer els deures i no els faig perquè prefereixo mirar la tele.

Conclusió

Com a reflexió de la pràctica, cal dir que en un principi no semblava que hagués d’aportar gran cosa, però al final ha resultat una recerca d’allò més interessant.

Les diferents formes de distorsions cognitives de la pràctica han estat un valuós punt de referència a partir del qual pots veure que en dependència del teu estat intern, pots arribar a conclusions diametralment oposades sobre el mateix tema.

Resumint, podem indicar que el cognitivisme, en afegir l’estat mental de les persones dins l’esquema conductista, van donar una nova forma de treball als psicòlegs per tractar els problemes de la gent. Fent incidència sobre com enfoquen el problema. No tan sols en com es sent l’individu sinó la forma en que aquest modula a través del pensament el record o enfocament del problema.

La teràpia cognitivista està basada en el replantejament del problema i de les situacions que ha experimentat el pacient per tal de donar-li, normalment, una visió més objectiva i cenyida a la realitat que la que tenia abans.

D’aquesta manera, s’espera que el pacient en tregui conclusions positives de la mateixa situació, produint-se millores en el seu estat anímic.

Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica.

Introducció

La pràctica del dilluns tenia com a base teòrica el condicionament per part de factors externs o d’altres de les pors i fòbies.

Tal i com, molt bé ha descrit la meva companya de grup Paula, l’estudi sistèmic de les pors prové del conductisme. Els investigadors conductistes van adonar-se que, efectivament un estímul condicionava una resposta.

Es aprofitant aquesta propietat que van poder establir un mètode pel qual és podia induir una por o fòbia. 

Com ho feien ?

Primerament destacar que desprès dels primers assajos per part de Paulov, un investigador Watson, va dur a terme un experiment destinat a generar una por condicionada.

En opinió de Watson la conducta humana podia ser condicionada i mollejada a voluntat, per un operador extern. D’aquesta manera Watson introduïa la sistemàtica dins del comportament humà. A més, afegeix, que l’esser humà és una “Tabula Rasa” tornant, en la meva opinió a conceptes antics, com el mecanicisme de segles anteriors.

L’esquema a seguir per introduir una por en un subjecte, es troba determinat en gran mesura per les pors innates, evolutives, ja que és mitjançant l’explotació de les mateixes que es poden condicionar les que desitgem. En la meva opinió aquest és un punt de discrepància en la teoria de la “Tabula Rasa” de Watson. Ja que hem resulta irònic que postuli una idea de la qual la base n’és totalment antagònica.

Pel que fa a la metodologia, en primer lloc cal escollir un estímul que provoqui una resposta innata(biològica) en l’individu com per exemple un soroll estrident. Tot seguit s’exposa al subjecte a l‘element que pretenem que agafi la fòbia per exemple un ós de peluix . En acostar l’ós es fa sonar el soroll, aquest provoca una resposta incondicionada o innata. Es repeteix el procés fins que el subjecte associa la joguina al soroll i d’aquesta forma es crea el trauma. A partir d’aquell moment, l’individu, cada cop que vegi un peluix, el relacionarà amb el so i provocant així la mateixa resposta incondicional , però ara, transformada en resposta condicionada, a través de l’ós.

Ei: Estímul incondicionat (soroll)

Ri: Resposta incondicionada (por)

Ec: Estímul condicionat (peluix)
Rc: Resposta condicionada (por)

Un punt important a tenir en compte és que l’ús d’aquest mètode pot ser utilitzat en nens petits, però no amb adults, ja que els nens no tenen criteri suficient com per discernir clarament sobre els elements del seu entorn, en canvi en un adult el mètode no té eficàcia.

Pràctica

La pràctica es basa en aquest mateix sistema, però aplicat a la inversa, en comptes de generar fòbies, s’intenten corregir. Aquest mètode, però va ser creat per Mary Cover Jones que creia precisament això.

La pràctica consisteix en aplicar el mètode de Mary Cover, en un cas versemblant.

Primerament ens donen a escollir dos temes:

1.  Un nen de set anys veu un accident d'autobús per la televisió quan està amb la seva àvia. Un dia el seu  pare es posa malalt i ha d'anar a l'hospital. Per anar-hi es veu obligat a agafar un autobús, però el nen ha desenvolupat una fòbia als autobusos i no hi vol pujar.
2. Una nena ha estat picada per una abella. A partir d’aquell moment agafa por a les abelles. A l’hora del pati vol anar a jugar amb les amigues, però al pati hi ha un rusc d’abelles i la nena surt esperitada cap dins.

El meu grup: la Paula Llorens, la Nuria Lleal i Jo vam decidir treballar el primer cas.

Els deu passos que varem idear per aconseguir una dessensibilització, van ser els següents:

1-   Observació per part del nen d’unes fotos d’autobusos.(Imatge estàtica)

2-   Visualització de vídeos educatius d’autobusos.(Imatge dinàmica)

3-   Donar una maqueta o joguina d’un autobús perquè hi estableixi contacte físic. Miniaturització d’elements físics. (experimentació directa)

4-   Observació d’un autobús escolar o hi van nens de la seva mateixa edat.

5-   Observació d’un autobús de línea on hi viatgen passatgers de diversa condició: edat, sexe, ètnia...

6-   Observació directa del funcionament mecànic i pràctic de l’autobús, com arranca com es mou etc. sense que hi hagi gent present.

7-   Adaptació a l’entorn real de l’autobús, que entri i que surti, que s’assegui i que l’entorn li vagi resultant cada cop més familiar, d’aquesta manera li serà més fàcil perdre la por.

8-   Fer un viatge curt amb el psicòleg per tal de que es pugui anar adaptant progressivament al moviment característic del vehicle i com aquest es comporta en carretera.

9-   Realitzar un viatge de major durada acompanyat de la família perquè el nen vegi que realment no passa res.

10-   Deixar que el nen faci un viatge escolar amb els seus companys de classe, però això sí amb la supervisió de la mestre.

Conclusions

Primerament dir que fins el pas numero 8 l’especialista l’acompanyarà i supervisarà els seus progressos. Dels passos anteriors en podem extreure una estructura, un sistema.

Jo crec que aquest és un dels objectius de la pràctica, extreure’n l’estructura que ens permeti aplicar-ho d’una manera més o menys flexible a la majoria de casos de fòbies. D’igual manera que Watson va crear un sistema per “afegir” pors, Segurament, Mary Cover i de segur nosaltres volem fer el mateix però invertint la polaritat.

Per això hem d’establir una sistemàtica raonable. N’he extret l’estructura del nostre cas concret.

1. Realitzar una aproximació al element que causa fòbia en un context que segueixi les següents característiques:

              -  L’objecte d’estudi ha de ser una projecció de l’element real.

• Pot ser una foto de l’element, una descripció verbal o escrita, o també una projecció mental   del propi afectat ( en aquest cas es pot crear una projecció molt allunyada de la realitat i el psicòleg haurà de corregir-la)

- L’entorn ha de ser “familiar” per l’afectat. Això significa que ha de ser un lloc on el subjecte s’hi senti còmode i pugui rebre estímuls positius de forma inherent.

2. Realitzar una progressió cap a la realitat, és a dir passar de projeccions estàtiques a dinàmiques i d’aquestes a elements palpables i experimentables físicament, però aquests últims poden adquirir diverses formes segons el cas, miniaturització, realitat virtual...

3. Aproximació gradual a l’element real que causa el desordre. La manera en que es resol aquest punt depèn del professional que l’apliqui, el subjecte a qui s’apliqui i del tipus de fòbia. En aquest punt hauria d’establir-se una sistemàtica concreta per a cada element.

·Tot això s’ha de fer mantenint un nivell de “seguritat” o “familiaritat” el més alt possible per a el pacient, ja que això generarà un reforç positiu que ajudarà en la millora dels símptomes.

D’aquesta manera s’intenta donar estructura a una sèrie de passos els quals pretenen resoldre una mateixa problemàtica, però de diferents noms. La fòbia.

Per últim afegir la importància de les reaccions dels pares i adults davant les situacions quan es troben en presència del petit, ja que les seves reaccions condicionen el comportament i “pensament” del nen d’una forma en que la majoria d’adults ni tan sols li dóna importància.

Pràctica 1 Introspecció

Introducció

Al inici de classe el professor Ernesto Luz s’ha presentat, ja que era el primer dia que teníem classe amb ell. Ens ha explicat el funcionament i la manera en que hauríem d’entregar-li les pràctiques, m’ha semblat un mètode estrany però suposo que al final ens acostumarem. Llavors ens ha proposat la primera pràctica, que consistia en fer una observació dels propis pensaments i estats mentals. El fet de que proposés quelcom així per a una classe m’ha sorprès força, la pràctica en sí no m’ha semblat estranya, ja que alguna vegada ho faig.

Pràctica

Tal i com he dit, no m’ha vingut de nou, de fet estic bastant habituat a fer-ho, sobretot en moments que no tinc res a fer o just abans de dormir. Evidentment que no és exactament el mateix, quan ho faig en aquestes estones “lliures” no poso tant d’èmfasi en auto analitzar els pensaments, però d’una forma més lleu i sotil si que ho porto a terme. També és habitual practicar, d’una forma menys activa, aquesta activitat de manera constant al llarg del dia i sense concentrar-se tant. Pel que fa a la pràctica en sí, m’he col•locat mirant un punt fixa de la classe el qual ja ni recordo i llavors he començat a divagar, als primers minuts pensaments aleatoris, però al poc m’he centrat en un tema que m’inquieta molt últimament. Gairebé instantàneament en el meu interior s’ha establert una dualitat de pensament en que una entitat era la “pensant” o més aviat la que rebia els pensaments i l’altre la passiva i observadora. Els elements externs gairebé no m’han influït, ja que estava submergit en els pensaments. Habitualment ja hem sol passar així però últimament em quedo absort més cops. Possiblement la causa per la qual és així rau en la monotemàtica interior que tinc, en la qual es barregen pensaments amb sentiments i emocions.

D’aquesta manera han transcorregut els 10 minuts, oblidant l’entorn i fent una introspecció als pensaments habituals a la vegada que intentava observar-los de la forma més objectiva possible. Encara que algunes vegades el paper de observador és barrejava amb el de pensador i mantenir aquesta dualitat, molts cops ha resultat forçosa.

Conclusions

Quan intervenen les emocions, fer una pràctica d’introspecció resulta un tant dificultós i estic segur de que si no hagués tingut experiència m’hagués estat gairebé impossible. La concentració en l’interior quan intervé, tant pensament com sentiment és més fàcil, l’única dificultat és observar de manera objectiva aquest pensament. Pel que fa a la pràctica en sí, crec que a la majoria de companys els haurà servit, perquè és una cosa que la majoria de gent, no té per costum de fer i és beneficiosa per conèixer-se a un mateix i mantenir un cert equilibri, tant emocional com a nivell de pensaments.