Pràctica 2: Dessensibilització sistemàtica.

Introducció

La pràctica del dilluns tenia com a base teòrica el condicionament per part de factors externs o d’altres de les pors i fòbies.

Tal i com, molt bé ha descrit la meva companya de grup Paula, l’estudi sistèmic de les pors prové del conductisme. Els investigadors conductistes van adonar-se que, efectivament un estímul condicionava una resposta.

Es aprofitant aquesta propietat que van poder establir un mètode pel qual és podia induir una por o fòbia. 

Com ho feien ?

Primerament destacar que desprès dels primers assajos per part de Paulov, un investigador Watson, va dur a terme un experiment destinat a generar una por condicionada.

En opinió de Watson la conducta humana podia ser condicionada i mollejada a voluntat, per un operador extern. D’aquesta manera Watson introduïa la sistemàtica dins del comportament humà. A més, afegeix, que l’esser humà és una “Tabula Rasa” tornant, en la meva opinió a conceptes antics, com el mecanicisme de segles anteriors.

L’esquema a seguir per introduir una por en un subjecte, es troba determinat en gran mesura per les pors innates, evolutives, ja que és mitjançant l’explotació de les mateixes que es poden condicionar les que desitgem. En la meva opinió aquest és un punt de discrepància en la teoria de la “Tabula Rasa” de Watson. Ja que hem resulta irònic que postuli una idea de la qual la base n’és totalment antagònica.

Pel que fa a la metodologia, en primer lloc cal escollir un estímul que provoqui una resposta innata(biològica) en l’individu com per exemple un soroll estrident. Tot seguit s’exposa al subjecte a l‘element que pretenem que agafi la fòbia per exemple un ós de peluix . En acostar l’ós es fa sonar el soroll, aquest provoca una resposta incondicionada o innata. Es repeteix el procés fins que el subjecte associa la joguina al soroll i d’aquesta forma es crea el trauma. A partir d’aquell moment, l’individu, cada cop que vegi un peluix, el relacionarà amb el so i provocant així la mateixa resposta incondicional , però ara, transformada en resposta condicionada, a través de l’ós.

Ei: Estímul incondicionat (soroll)

Ri: Resposta incondicionada (por)

Ec: Estímul condicionat (peluix)
Rc: Resposta condicionada (por)

Un punt important a tenir en compte és que l’ús d’aquest mètode pot ser utilitzat en nens petits, però no amb adults, ja que els nens no tenen criteri suficient com per discernir clarament sobre els elements del seu entorn, en canvi en un adult el mètode no té eficàcia.

Pràctica

La pràctica es basa en aquest mateix sistema, però aplicat a la inversa, en comptes de generar fòbies, s’intenten corregir. Aquest mètode, però va ser creat per Mary Cover Jones que creia precisament això.

La pràctica consisteix en aplicar el mètode de Mary Cover, en un cas versemblant.

Primerament ens donen a escollir dos temes:

1.  Un nen de set anys veu un accident d'autobús per la televisió quan està amb la seva àvia. Un dia el seu  pare es posa malalt i ha d'anar a l'hospital. Per anar-hi es veu obligat a agafar un autobús, però el nen ha desenvolupat una fòbia als autobusos i no hi vol pujar.
2. Una nena ha estat picada per una abella. A partir d’aquell moment agafa por a les abelles. A l’hora del pati vol anar a jugar amb les amigues, però al pati hi ha un rusc d’abelles i la nena surt esperitada cap dins.

El meu grup: la Paula Llorens, la Nuria Lleal i Jo vam decidir treballar el primer cas.

Els deu passos que varem idear per aconseguir una dessensibilització, van ser els següents:

1-   Observació per part del nen d’unes fotos d’autobusos.(Imatge estàtica)

2-   Visualització de vídeos educatius d’autobusos.(Imatge dinàmica)

3-   Donar una maqueta o joguina d’un autobús perquè hi estableixi contacte físic. Miniaturització d’elements físics. (experimentació directa)

4-   Observació d’un autobús escolar o hi van nens de la seva mateixa edat.

5-   Observació d’un autobús de línea on hi viatgen passatgers de diversa condició: edat, sexe, ètnia...

6-   Observació directa del funcionament mecànic i pràctic de l’autobús, com arranca com es mou etc. sense que hi hagi gent present.

7-   Adaptació a l’entorn real de l’autobús, que entri i que surti, que s’assegui i que l’entorn li vagi resultant cada cop més familiar, d’aquesta manera li serà més fàcil perdre la por.

8-   Fer un viatge curt amb el psicòleg per tal de que es pugui anar adaptant progressivament al moviment característic del vehicle i com aquest es comporta en carretera.

9-   Realitzar un viatge de major durada acompanyat de la família perquè el nen vegi que realment no passa res.

10-   Deixar que el nen faci un viatge escolar amb els seus companys de classe, però això sí amb la supervisió de la mestre.

Conclusions

Primerament dir que fins el pas numero 8 l’especialista l’acompanyarà i supervisarà els seus progressos. Dels passos anteriors en podem extreure una estructura, un sistema.

Jo crec que aquest és un dels objectius de la pràctica, extreure’n l’estructura que ens permeti aplicar-ho d’una manera més o menys flexible a la majoria de casos de fòbies. D’igual manera que Watson va crear un sistema per “afegir” pors, Segurament, Mary Cover i de segur nosaltres volem fer el mateix però invertint la polaritat.

Per això hem d’establir una sistemàtica raonable. N’he extret l’estructura del nostre cas concret.

1. Realitzar una aproximació al element que causa fòbia en un context que segueixi les següents característiques:

              -  L’objecte d’estudi ha de ser una projecció de l’element real.

• Pot ser una foto de l’element, una descripció verbal o escrita, o també una projecció mental   del propi afectat ( en aquest cas es pot crear una projecció molt allunyada de la realitat i el psicòleg haurà de corregir-la)

- L’entorn ha de ser “familiar” per l’afectat. Això significa que ha de ser un lloc on el subjecte s’hi senti còmode i pugui rebre estímuls positius de forma inherent.

2. Realitzar una progressió cap a la realitat, és a dir passar de projeccions estàtiques a dinàmiques i d’aquestes a elements palpables i experimentables físicament, però aquests últims poden adquirir diverses formes segons el cas, miniaturització, realitat virtual...

3. Aproximació gradual a l’element real que causa el desordre. La manera en que es resol aquest punt depèn del professional que l’apliqui, el subjecte a qui s’apliqui i del tipus de fòbia. En aquest punt hauria d’establir-se una sistemàtica concreta per a cada element.

·Tot això s’ha de fer mantenint un nivell de “seguritat” o “familiaritat” el més alt possible per a el pacient, ja que això generarà un reforç positiu que ajudarà en la millora dels símptomes.

D’aquesta manera s’intenta donar estructura a una sèrie de passos els quals pretenen resoldre una mateixa problemàtica, però de diferents noms. La fòbia.

Per últim afegir la importància de les reaccions dels pares i adults davant les situacions quan es troben en presència del petit, ja que les seves reaccions condicionen el comportament i “pensament” del nen d’una forma en que la majoria d’adults ni tan sols li dóna importància.