Ultima entrada

Per últim, m’agradaria fer un breu comentari sobre totes les pràctiques en general, ja que aquesta serà l’última pràctica de l’assignatura.

Encara que les pràctiques puguin ser llargues i a vegades una mica carregoses de fer, sobretot abans de començar!

Al final s’agraeix, ja que s’aprèn molt. Sincerament he de dir que he après més fent aquestes pràctiques que no pas amb les classes magistrals de l’assignatura, perquè, tot i que amb les classes magistrals se n’aprèn, no és el mateix. Amb aquestes pràctiques t’obligues a tu mateix a d’alguna manera buscar informació per moltes i diferents vies. Llavors comences a buscar i potser una cosa et porta a una altre que pot ésser també interessant. Altrament remarcable és el treball que han dut a terme els meus companys i companyes de classe, ja que d’alguns d’ells he de dir han estat font d’inspiració per a mi. Hi ha molts blogs de companys que estan molt bé. Gràcies a tots els companys per les seves aportacions i sobretot al professor Ernest Luz.

Pràctica 9 Diagrama sistèmic

Introducció

Seguint amb la pràctica anterior ampliaré la informació sobre la psicologia sistèmica. Com ja havíem vist la psicologia sistèmica o enfocament sistèmic té diferents branques en dependència de quin sistema s’estigui tractant. Dins de la psicologia sistèmica podem trobar la teràpia sobre, per exemple, un grup classe, un grup d’empresa, les parelles etc. En aquest cas hem escollit l’estructura familiar per aplicar els diferents genogrames.

Abans però hem de parlar sobre diferents autors de gran rellevància sobre la psicologia sistèmica. Un d’aquests autors és Milton Erickson.

Aquest autor va tenir una vida marcada per la polio i tot i adquirir una gran popularitat en vida, no va viure mai en la opulència. Algunes persones van considerar a Erickson el “guru” de la hipnosis, degut a la seva forma de fer hipnosis i teràpia. Ell personalment aplicava la teràpia sistèmica a un nivell molt “intim”. Per exemple en un cas en que li va arribar a la consulta un home que feia poc s’havia casat i encara no havia pogut consumar el matrimoni. L’home va demanar ajuda a Erickson. De fet cada cop que ell volia fer ús del matrimoni, la seva muller acusava una por horrible i li deia que esperessin al dia següent. En presentar-se-li aquest cas, Erickson va fer cridar a teràpia a la dona del pacient. Llavors, desprès d’una sèrie de sessions i suggestions a través d’hipnosis per part del terapeuta, la parella, va aconseguir consumar el matrimoni en un període relativament breu de teràpia.

Un dels seus seguidors va ser Jay Haley. Seguint amb la temàtica de la pràctica (la Família) podem dir que Jay Haley formulà la hipòtesis de que les famílies presenten una “rvolució natural” i que si es produeix un encallament o bloqueig en aquesta “evolució” llavors apareixerà un problema.

Altres autors com Murray Bowen proposen un model en que es fa èmfasis en la individualització. En que dins de l’estructura familiar i sobretot referent als fills, aquests han d’esdevenir independents. Això vol dir que aquests fills, tot i seguir físicament convivent amb els pares, hagin desenvolupat una independència psíquica dels pares. Concretant una mica més, podem dir que l’individu es vagi a comprar la roba ell mateix, administri la seva pròpia economia, mantingui relacions saludables amb altres grups fora de l’estructura familiar etc.

Salvador Minuchin

Salvador Minuchin és un psicòleg argentí que ha fet un gran treball sobre la teràpia familiar mantenint un enfocament sistèmic. Juntament amb altres personatges destacats com Jay Haley, Braulio Montalvo i Bernice Rosman, va desenvolupar un programa de capacitació i entrenament per a teràpies d’enfocament sistèmic.

Minuchin, fent al·lusió al enfocament sistèmic ens recorda que el malestar, els problemes no depenen de l’estructura, sinó de les relacions que s’estableixen dins d’aquesta entre els seus membres. L’autor va més enllà i diu que no existeixen pròpiament famílies desestructurades, sinó que en fa una divisió i diu que hi ha famílies “Estàndard” i famílies    “ No Estàndard”. Ambdues són molt semblants.

Minuchin introdueix dins de l’estructura familiar el concepte de “Poder” que serveix per jerarquitzar l’estructura. Primer de tot, dir que el “Poder”, prové de la necessitat i les responsabilitats que mantenir una estructura ( en aquest cas familiar) comporta.

Així doncs Poder= Possibilitat de prendre decisions. No obstant, la gestió d’aquest poder no necessàriament ha de ser autoritària.
A mode d’exemple podem exposar els següents casos:

Una parella de 16 anys, sense buscar-ho han tingut un fill, per altra banda una altre parella de 32 anys han tingut un fill, llargament esperat i buscat. El “Poder” el tenen ambdues parelles. Totes dues tenen fills, però només una té l’autoritat encertada per una bona gestió, és a dir una són “pares” i l’altre no són “pares” realment. Penso que aquest cas tothom el comprèn.

Poder vs Autoritat

Hi ha una diferència entre els conceptes poder i autoritat. Per acabar d’entendre aquest concepte es pot fer al·lusió a un bon exemple plantejat per el professor Luz. L’ ex president dels EUA G. Bush tenia molt poder i molt poca autoritat. Per contra altres personatges públics com Ghandi o Mandela tenien poc poder i en canvi gaudien d’una gran autoritat. Entrant en l’àmbit de la presa de decisions dins d’una família i fent ús del poder, podem distingir unes fronteres que poden ser:

 - Rígida: Es pren una decisió de forma unilateral, hi ha una quota de poder i s’aplica.

 - Laxa: No hi ha una persona que sàpiga gestionar el poder.

 - Flexible: És la forma correcte d’administrar el poder, mitjançant el diàleg.

Minuchi diu que els pares han de fer ús del poder que tenen i l’han de gestionar correctament. La millor manera de gestionar el poder dins d’una família és de manera flexible. D’una manera flexible, hi ha una comunicació fluïda entre els membres de l’estructura i no hi ha autoritarisme ni disbauxa dins l’estructura, d’aquesta manera, ni es manté de forma autoritària i repressiva ni es des estructura.

Pràctica

En aquesta pràctica el professor Ernest Luz ens ha instat a fer 1 Genograma i 1 Diagrama Sistèmic. La llegenda i la significació dels símbols els podeu trobar en aquest enllaç.

Els esquemes els vaig fer conjuntament amb la Paula Llorens

Genograma

Diagrama Sistèmic

Reflexió

Gran part de la reflexió sobre l’enfocament sistèmic ja l’he exposat a la pràctica anterior. Tot i això, remarcar que en aquesta última sessió, el professor ens va parlar de Milton Erickson.

He de dir que buscant informació sobre aquest autor, m’he sorprès força. La veritat és que he trobat molt interessant, no tan sols el seu treball intel·lectual, sinó també la seva biografia. M’ha recordat en certa mesura a la del Físic Stephen Hawking, on un problema de salut, porta a reflexions profundes i a un major enteniment de la realitat. La veritat és que Erickson va ser tot un model d’auto superació i un orgull per a la humanitat.

Seguint amb la reflexió sobre l’enfocament sistèmic, Al haver aprofundit més, m’he adonat que resulta més útil per entendre grups i sistemes que no pas per tractar a un individu sol. L’enfocament sistèmic serveix per millorar les relacions que existeixen en un sistema i tornar-lo un sistema saludable. Des del meu punt de vista, segueixo insistint en que l’estat intern d’un individu pot o no, millorar en retocar el sistema del que forma part. En altres paraules, es pot “curar” el sistema, sense haver de curar els individus que el conformen. Com? Doncs senzill. Per a mi l’enfocament sistèmic únicament tracta les “línies” que s’estableixen entre els individus, no els individus en sí.
Tot això hem fa reflexionar sobre dues coses. La primera, la genialitat d’Erickson al aplicar el mètode d’una forma que a simple vista almenys sembla menys sistèmica i més efectiva i per l’altre en les deficiències del mètode sistèmic. En certa manera Erickson hem recorda a aquell Charcot en que gran part dels bons resultats, eren a causa de la pròpia presència de Charcot més que del mètode en sí.

Tornant a les deficiències del enfocament sistèmic, simplement remarcar la diferència entre “curar el sistema” i “curar” l’individu. Metafòricament parlant, un sistema curat amb els individus malalts hem recorda a l’aristocràcia de l’època victoriana. Aquella antiga societat en que es guardaven molt les formes, però a nivell personal e intern eren totalment desastrosos i llavors de tant en tant apareixia algun que altre escàndol.

Pràctica 8 Causalitat Circular

Enfocament sistèmic.

L’enfocament sistèmic apareix fa aproximadament 50 anys a arrel dels plantejaments fets per Ludwig Von Bertalanffy. Les noves aportacions pretenien, d’alguna manera, “trencar” amb el mecanicisme causal del mètode científic imperant. Agafant les idees de la cibernètica i la matemàtica de sistemes, Bertalanffy conforma un mapa del seu plantejament.

A diferència dels enfocaments anteriors, aquest no es centra en un sol individu i el tracta com a tal. L’enfocament sistèmic recull la forma “natural” de tractar la realitat que poseeixen les persones. La forma en que s’engloben els elements en un supraconjunt que pot ser analitzat com a tal. D’aquesta manera i aterrant en l’àmbit de la psicologia veiem que aquestes idees no tracten individus, sinó el sistema on es troba immers un individu.

L’enfocament sistèmic ha tingut una bona acceptació dins el món empresarial, ja que tracta les relacions que s’estableixen en un grup d’individus, en aquest cas, companys de feina. Amb l’ajuda de la psicologia sistèmica, les empreses poden crear programes que dins el grup de treball, millorin les relacions i per tant el rendiment, no tan sols individual de cada treballador, sinó de l’equip.

Els psicòlegs que recorren a aquest mètode, no veuen que la persona que els hi arriba a consulta tingui un problema únicament individual i interior. Afirmen doncs, que si un individu presenta algun problema, és perquè el sistema del qual forma part no és un sistema saludable. Per no saludable, s’entén que no hi ha una bona relació entre els seus components.

Podríem dir que aquell individu que pateix el problema o patologia és la baula més feble i el primer en “caure”.

Una altre part del seu plantejament és el fet d’eliminar la relació causa efecte. Els sistèmics, no s’interessen en absolut per la causa primera. Això va suposar un canvi de mentalitat molt important, perquè fins al moment en psicologia, per tal de tractar un problema, es buscava l’origen d’aquest ( psicoanàlisi ).

L’enfocament sistèmic però, defensa la causalitat circular.

Causalitat circular.

La causalitat circular és aquella en que un element A és causa d’un altre, aquest ho pot ser d’un tercer i desprès d’una cadena més o menys extensa, “l’últim“ element és causa de A. D’aquesta manera es crea un cercle que es retroalimenta i on és gairebé impossible determinar les causes que el van originar. De totes formes, pels sistèmics les causes ni es poden saber ni les volen saber. Per contra dediquen tot el seu temps i esforç en intentar analitzar i entendre les relacions que s’estableixen dins d’un sistema.

Els sistèmics es dediquen, com ja hem dit a analitzar i entendre el sistema. Un cop han aconseguit això i han descobert les fonts de discordança, intenten solucionar el problema, tractant moltes vegades no tan sols al pacient afectat, sinó a persones del seu entorn.

Un factor que tenen molt en conta és el que en medicina s’anomena iatrogènia que en psicologia implica que la intervenció, o l’absència d’aquesta en el tractament d’un individu tenen algun efecte sobre el sistema en que es troba. Postulen doncs, que la intervenció del professional per si mateixa, sense que aquest hagi fet encara res, no és innòcua ni pel pacient ni pel sistema.

És lògic pensar doncs, que sorgeixin corrents dins l’enfocament sistèmic en que no es deixin fer més de 10 sessions per pacient. És el cas de la “Teràpia breu” ja que es pensa que si en aquest període de temps el problema no s’ha resolt, vol dir que el professional ha entrat dins del sistema negatiu i l’únic que fa és mantenir el problema.

Pràctica.

El professor Ernest Luz ens va proposar una pràctica sobre les relacions sistèmiques que vam desenvolupar mitjançant esquemes relacionals. Aquesta forma de relacions té origen el les idees de Gregory Bateson. Aquest pensador, va passar un temps amb els nadius de Bali i en va inferir uns comportaments que va relacionar amb els que tenim a la societat occidental.

Aquests són:

• Relació simètrica (En escalada) Per exemple en la gerra freda la relació entre la URSS i USA.

• Relació complementaria (Rols diferents) en que hi ha una relació on cada individu té papers diferents     per exemple la relació víctima abusador.

En la pràctica se’ns va demanar que féssim quatre seqüències diferents. Una de relació simètrica constructiva, una de destructiva i de la mateixa manera una de complementaria.

Els esquemes de relacions els vaig treballar amb en Jose Luís Gala i la Paula Galan

Relació simètrica

Constructiva 

Dos amics designats un com A i l'altre B juguen a futbol.

Destructiva

Dos Partits polítics que es barallen.

Relació Complementària

Constructiva

Destructiva

Reflexió

L’enfocament sistèmic, m’ha semblat molt interessant, ja que no tan sols es centra en l’individu, sinó en el sistema del que forma part. Tot i això, no crec que sigui necessari arribar a l’extrem de portar a consulta als seus amics, germans, pares etc. Hem sembla que es simplificarien les coses si el professional es centrés en l’entorn més immediat de l’individu.

El fet de que es plantegi el sistema com a part important del problema és una part amb la que hi estic d’acord, ja que això és més que evident per a tothom.

És més, la majoria de problemes, són provocats per inputs externs, que al estar mal interioritzats poden derivar en una patologia. Es just en aquest punt on discrepo amb l’enfocament sistèmic. Ja que és molt possible que hi hagi un input passat que hagi estat mal interioritzat i ara causi un problema en l’individu. Aquest problema pot o no, ser exterioritzat pel mateix. Llavors si l’individu no exterioritza el seu problema amb el sistema, és possible que el sistema funcioni de forma saludable però l’individu pot tenir un estat intern molt dolent.

Una dificultat afegida del enfocament sistèmic és la exagerada dimensionalitat que cada cas pot portar.

Evidentment un individu pot formar part de més d’un sistema a la vegada i cada un d’aquests sistemes pot tenir molts components això crea una complexitat enorme. És de suposar que els experts que apliquen aquest mètode preguntaran sobre persones o elements claus en el sistema al propi pacient. Però d’aquesta manera, ja estàs investigant per les vies subjectives que et dona el propi pacient i no per la via “objectiva” d’anàlisi global. És més, pot ser que el propi pacient oculti un sistema del que forma part i no només al professional, sinó a la seva pròpia família. Fent d’aquesta manera impossible arribar a comprendre la totalitat de sistemes del qual forma part.

Tot i les critiques, m’agradaria recalcar que d’aquest enfocament al igual que amb la resta d’enfocaments, se’n pot fer una síntesis per desprès integrar-la amb altres paradigmes, complementant-los i millorant-los. De tot se’n pot aprendre.

Pràctica 7 Actituds Rogerianes

Introducció

En aquesta última classe de l’any hem tractat l’autor Carl Rogers i les seves idees sobre el desenvolupament de la persona. A més, varem veure un reportatge de 60’, sobre un professor japonès, Toshiro Kanamori que aplica les teories humanistes a la seva classe amb els alumnes de 10 anys.

Les idees de Carl Rogers

Carl Rogers va ser un dels exponents del corrent humanista tractat en la pràctica anterior.

D’acord amb això, Rogers “confia” amb les persones i basa el seu treball en indagar sobre les condicions òptimes que s’han de donar perquè la persona desenvolupi tot el seu potencial. A més és el primer en introduir una càmera per gravar les sessions. Per començar, ens diu que hi ha certs contexts de desenvolupament que poden ser favorables o saludables i d’altres que no ho són o són dificultosos perquè la persona es desenvolupi.

Aquests contexts són: La família, el grup d’amics, els educadors, els companys de feina... Podem dir doncs, que són l’entorn humà en que viu l’individu.

Rogers va un pas més enllà e introdueix les “actituds favorables”.

Per a l’autor hi han 3 actituds que ha de complir la persona propera a l’individu, perquè aquest mostri el seu veritable potencial. D’altres pensadors afegeixen més actituds o en proposen d’altres, però per a Rogers, aquestes són suficients.

Actituds Rogerianes

Aquestes són les actituds que ha de tenir una persones, sigui el psicòleg o un altre, vers a l’individu, perquè aquest es trobi en condicions òptimes.

1. Acceptació Incondicional

És acceptar a aquella persona tal i com és amb les seves virtuts i defectes sense jutjar-la per el que és.

2. Comprensió empàtica

Es tracta d’entendre i comprendre des de el punt de vista emocional a l’altre, és a dir, comprendre i sentir els seus sentiments, però sempre guardant la distància i no identificar-les com a pròpies per tal d’oferir el recolzament emocional que l’altre necessita.

3. Autenticitat, Congruència o Coherència.

Aquest punt, serveix per refermar els dos anteriors, a més de per donar una imatge de veracitat davant de la persona a la que intentes ajudar. Això vol dir, ser veraç i creure realment amb el que dius, no crear falses expectatives i no enganyar a l’altre, donant una seguretat i estructura ben definides davant l’altre.

En les tres actituds, s’ha de diferenciar entre el que la persona objectiu és i el que fa. Acceptant el que és i podent o no acceptar el que fa, les seves accions. Per exemple, en la primera actitud, pots acceptar la persona pel que és una persona i amb els errors que et pugui semblar que té i no acceptar la seva actitud davant una determinada situació.

Per diferents raons, una persona es pot anar replegant emocionalment en sí mateixa, fins acabar essent una persona “presó” que no confia amb els altres i es sobre protegeix davant les emocions. Però tot i això, segons Rogers, si aquesta persona es troba amb una altre que compleix les tres actituds vers ella, llavors, aquesta és desenvoluparà i deixarà de ser una persona presó.

El propi Rogers, no considera que sigui un mètode per fer clínica, sinó que més aviat és un mètode per aplicar a tots els àmbits de la vida. És per això que hi ha un enfocament diferent al clàssic professional- pacient i hi ha teràpies alternatives en forma de grups auto dirigits i bàsicament tot aquell treball no és directiu. La figura del psicòleg, passa a un segon terme i actua com a mediador o facilitador de comunicació.

Pensant en els altres

Aquest és el títol del documental que varem veure a classe, tractava sobre un professor, Toshiro Kanamori que fa classe a uns alumnes de 10 anys, aplicant les idees humanistes. En el documental, es porta a un càmera, que grava les activitats de la classe durant un curs.

Clarament es veu, que no tansols es centren en els estudis i a la vida acadèmica pròpiament dita. Els alumnes expressen el seu dia a dia mitjançant uns escrits que desprès exposen davant els companys. Durant el curs, una nena, recorda la mort del seu pare quan ella era petita i “s’allibera” de la pressió emocional que tenia, al poder tractar el tema lliurement i amb l’enteniment dels altres companys. Durant el curs, a un alumne se li mor el pare i tothom li mostra la seva solidaritat i més encara la nena. Aquest punt és important, ja que es pot veure, que el que es fa realment és eliminar els estigmes socials que això comporta, tractant-ho com allò que realment és, quelcom normal, la mort. Més endavant hi ha un altre punt rellevant que és la marxa d’una alumne del grup, ja que va a viure en un altre lloc. Altrament es veu l’esforç del grup classe per afrontar aquest fet i donar-li suport.

Reflexió

He de dir, que hem va agradar molt la feina que està fent aquest professor i tot i que molta gent no ho veu com a un mètode factible, jo ho trobo una manera d’ensenyar totalment factible. Crec que és una cosa que es podia dur a terme, ja que és el que tothom voldria fer, ergo és quelcom ideal i natural per a les persones. Una petita autocrítica seria que si sempre fos amb la mateixa classe, hi hauria un moment en que (sobretot sent petits ) s’haurien de separar i això podria provocar un major “trauma” que no pas si no estan tan units. Per això proposo que es vagin canviant entre més persones diferents, fent petits grups, d’un major. Tal i com fem a la pròpia facultat però aplicant els mètodes d’aquest professor.

Hi ha una part que hem va cridar molt l’atenció del documental, va ser la de l’acceptació individual, a traves del grup de la mort del pare, tant de la nena com del nen. Per a ella, va ser tota una alliberació dels sentiments. Hem va sorprendre en sobre manera, perquè això ho considerava més propi d’adults que dels nens. Trobo que aquesta alliberació emocional és molt important per el desenvolupament de la persona i veient el vídeo, crec que hauria de ser part integral en l’educació de l’infant, ja que si ho arrossega fins que és gran, pot ser més dificultós , traumàtic i fins el moment podria haver tingut molts problemes e inclús haver provocat un mal en els altres. Arribant a extrems en que pot perdurar tota la vida i portar a molts problemes en la persona que els pateix.

Pràctica 6 Necessitats Humanes

Introducció

En aquesta pràctica, s’han tractat les necessitats humanes. Més concretament sobre la psicologia humanista que més que ser una escola, podem considerar-la com un moviment filosòfic o corrent de pensament. Ens hem centrat en un autor: Abraham Maslow i la seva teoria de les necessitats humanes.

Sobre la Psicologia Humanista.

És un moviment filosòfic que sorgeix a la dècada dels 60’ a Estats Units com a reacció al conductisme. A grans trets, podem dir que la psicologia humanista és de caire positiu i té una visió més holistica sobre el que és una persona i com es comporta. A diferència del conductisme clàssic que tracta a l’esser humà com a una simple màquina d’estímul resposta, la psicologia humanista explora el potencial humà i li dóna un vot de confiança.

La psicologia humanista té les seves arrels en l’humanisme, l’existencialisme i la fenomenologia. Una de les seves influències ideològiques més representatives és el conegut Carl Gustav Jung. El malestar que hi havia per les conseqüències de la segona guerra mundial i l’amenaça de la guerra freda van desembocar en la contracultura d’Estats Units. Tota aquesta herència la va recollir la Psicologia Humanista en forma de corrent filosòfic ben estructurat. Com a pensadors a destacar, trobem a Ludwig Bingswanger, Rollo May, Abraham Maslow i Carl Rogers.

Aquests autors, juntament amb les associacions humanistes d’Amèrica, formulen els postulats bàsics de la Psicologia humanista. Per posar un exemple, exposaré els quatre postulats redactats per l’Associació Americana de Psicologia Humanista, no obstant n’existeixen d’altres.

Postulats:

“Centració en la persona humana i en la seva experiència interior, així com en el seu significat per a ella i en l’auto presencia que això suposa.”

“Emfatització de les característiques distintives i específicament humanes: decisió, creativitat, autorealització...”

“Manteniment del criteri de significació intrínseca, en la elecció de problemes a investigar en contra d’un valor inspirat únicament en el valor de la objectivitat.”

“Compromís amb el valor de la dignitat humana e interès en el desenvolupament ple del potencial inherent a cada persona amb ella mateixa i amb els altres.”

No obstant, la psicologia humanista va ser objecte de dures crítiques per part de la comunitat psicològica imperant, ja que se l’acusava de falta de rigor científic i d’una manca en la metodologia, a més de ser considerada una “amenaça” per la figura del psicòleg.

Abraham Maslow

Aquest autor, que va ser un dels més destacats defensors de la Psicologia Humanista va aprofundir en el tema i la va ampliar. Maslow, parlava sobre la tendència a l’autorealització que tenen les persones. Per ell, les persones tenen un potencial de creixement que es desenvolupa quan a la persona se li donen les condicions òptimes. Per això, s’usa la metàfora de la patatera, que ens diu que la planta, perquè doni bones patates, només necessita unes bones condicions de: nutrients, sol, terra etc. De forma similar, l’home es desenvolupa en tenir un bon “ambient”.

Maslow es posa a analitzar aquestes condicions i descobreix que hi ha “Necessitats” que són les que si no es cobreixen, la persona es mor o es posa malalta i les “Pseudonecessitats”, que en realitat són falses necessitats creades, per exemple per la publicitat.

L’autor va una mica més enllà i ens diu que els ambients en que es pot moure una persona poden ser bons o favorables o contràriament dolents o insalubres. A més afegeix una distinció de nivell de més bàsic a menys. Fent un primer esquema genèric seria això:

Piràmide de Maslow

D’aquí, passem a la coneguda piràmide de Maslow i la seva teoria de la motivació humana.

Apunt: L’ordre de la jerarquia pot canviar-se en casos excepcionals com per exemple en una vaga de fam.

D’aquesta forma, Maslow estableix un ordre en les necessitats que les persones han de cobrir per tal de passar de nivell.

Nivells de la Piràmide

1r Nivell

En aquest primer nivell, trobem les necessitats físiques, totes aquelles, que les persones necessiten per sobreviure i tenir una certa estabilitat biològica. ( Menjar, Beure, tenir un mínim de salut, etc. )

2n Nivell

Entra la Psicologia de la persona, és el fet de tenir, una sensació de seguretat e integritat física. Aquest nivell, també fa referència a saber que hi ha una certa constància i permanència en allò que et rodeja. Bàsicament es tracta de que la persona es senti segura i “domini” l’entorn en el que viu.

3r Nivell

És el que fa referència al sentiment d’Amor i Pertinença. Sentir-se part d’un col•lectiu més important que el propi individu. Així com sentir que algú t’escolta i ets important per algú altre, fan que es completi aquest nivell.

4t Nivell

Esteem (Estima). És el sentiment d’auto estima, de sentir-se competent i realitzat en alguna cosa, per exemple en el treball o en les relacions amb els altres.

5è Nivell

És l’autorealització completa, gairebé estaríem parlant de les necessitats espirituals que pot tenir una persona, pensar en la transcendència de la vida i en qüestions de caire existencial.

Un cop es completen aquests nivells, de baix a dalt i es mantenen, podem assolir els moments “cim” en que la persona, experimenta la màxima felicitat que pot arribar a experimentar.

He decidit incloure aquest gif animat utilitzant la metàfora de la peixera per representar la teoria de la Piràmide de Maslow.

Pràctica

El professor ens va instar a buscar tres formes d’assolir o completar els nivells, o almenys un aspecte d’ells en funció de si, eren Constructius ( bons per a tothom ), Destructius ( Dolents per algú ) o Fallits ( No realitzats ). Desprès d’estar a classe deliberant amb en Jose Luis Gala Santamaria i L’Oriol Larrè, vam arribar a les següents conclusions.

1r Nivell Fisiologia.

(Menjar)

Constructiva: Cuinar un sopar amb més persones.

Destructiva: Robar per menjar.

Fallida: Menjar molt, per intentar aguantar molt temps sense fer-ho.

2n Nivell Seguretat.

( Integritat física)

Constructiva: Si vius en un barri conflictiu, mudar-se.

Destructiva: Anar armat i agredir a la gent.

Fallida: Intentar mudar-se del lloc conflictiu i per falta de recursos, no poder.

3r Nivell Pertinença i Amor.

( Pertinença al grup )

Constructiva: Fer-se soci del club de futbol i anar al camp a veure com juga el teu equip.

Destructiva: Afiliar-se amb els Holligans.

Fallida: Et dirigeixes al camp de futbol, tens problemes tècnics i no pots arribar-hi.

4t Nivell “Esteem”

(Sentir-se respectat )

Constructiva: Fer un treball en equip ben fet.

Destructiva: Ser un “Matón” a l’escola.

Fallida: Intentar se un “ Matón” i acabar sent la víctima.

5è nivell Autorealització

(Ideals superiors)

Constructiva: Escriure una obra amb els teus principis moral (Nietzsche)
Destructiva: Imposar ideals als altres de manera violenta. (Hitler)
Fallida: Intentar imposar un principi moral o ideal i trobar-te faltat de recursos.

Reflexió

La veritat és que la Psicologia Humanista té unes propostes força interessants i atraients. El problema que té és que es barreja amb tota aquesta subcultura del New age, que actualment té un ressorgiment amb llibres com “El Secreto”. Totes aquestes idees, provenen de la cultura “Hippie” que va sorgir arran de la guerra del Vietnam. A aquestes idees, s’hi afegeix la cultura oriental i un xic de xamanisme.

La veritat és que molta gent es sent atreta per això, però si ho observes amb deteniment i mirada critica, pots anar destriant la palla del gra ( i de palla n’hi ha molta ). Els postulats de la psicologia humanista sobre l’autorealització i l’assoliment dels nivells hem sembla un molt bon concepte per integrar en la vida d’una persona i solucionar els seus problemes. De fet si t’observes a tu mateix pots reconèixer aquets nivells amb més o menys facilitat.

El problema que li veig és que sobretot a nivells més alts les coses es compliquen i no tothom té el suficient criteri o ( encara que soni malament) capacitat per assolir i encarar els últims nivells amb la suficient maduresa. En aquest sentit discrepo amb Maslow en quant a confiar en la capacitat de la gent, o més aviat amb el criteri de la mateixa. Altrament, apuntar que la majoria de persones i més avui en dia, s’embarren en les Pseudonecessitats i no són capaces d’avançar. El problema és que molta gent, no només no és capaç perquè no pugui i amb ajuda no ho aconsegueixi. Sinó que, tinc la sensació, que la societat s’ha acomodat i ja, directament no vol ajuda ni té ganes de millorar i passar de nivell. A mode de síntesi, podria dir que crec que els nivells de Maslow no s’omplen a no ser que hi hagi una voluntat per part de l’individu.

Reprenent la crítica social anterior, vull apuntar, que barrejar altres conceptes com “El Secreto”, filosofies orientals mal enteses i conceptes holistics difosos hem sembla un error, ja que si no hi ha un bon enteniment, pot portar a molts problemes i malentesos. M’agradaria i ja per acabar, fer una reflexió al respecte d’aquesta amalgama de coneixement mal encaixada. Un dels perills que té això és que com que resulta molt atraient, la majoria de gent amb poca formació acadèmica s’hi sent atreta. I molts en treuen conclusions errònies.

Degut a això s’ha format tota una indústria; com per exemple les polseres de l’holograma, munts de llibres sense sentit, collars i un sense fi d’absurditats. Arrel d’això hi ha tota una sèrie de persones, que s’aprofiten de la credulitat de la gent amb poc criteri. Aquesta “Indústria” és la que desvirtua el coneixement veritable i útil que, no només la Psicologia Humanista ens pot aportar, sinó de les altres idees vàlides relacionades amb aquesta subcultura.

Pràctica 5 Freud Pasión Secreta (La histèria)

Introducció

Aquesta pràctica va consistir en mirar una pel·lícula “Freud Pasión Secreta” agafar un aspecte de les teories de Freud exposades a la pel·lícula i aprofundir en aquell tema.

He decidit centrar-me en la Histèria, ja que juntament amb la Hipnosis hem resulta un tema molt interessant.

Definint conceptes

Histèria.

El terme prové de Hysteron i aquest del terme grec per definir úter. A la Grècia clàssica, creien que l’úter de la dona es movia lliurement pel cos i a mesura que pujava, anava causant transtorns a les mateixes.

Aproximadament a partir del primer mil·lenni desprès de crist es va considerar a les histèriques que llavors no eren molt freqüents com a malaltes. Per tractar-les, els metges aplicaven un massatge vaginal a les pacients. Com era d’esperar arribaven a l’orgasme, moment en que es donava per acabada la sessió i es considerava que la pacient havia millorat o s’havia curat.

Aquesta va ser una pràctica habitual fins ben entrat el segle XIX època en que es va començar a considerar com una farsa per part de les afectades. De fet a partir del 1880 van començar a multiplicar-se els casos d’Histèria desembocant el 1890 en una veritable epidèmia, des del punt de vista mèdic de l’època.

Llavors els casos van anar minvant fins a arribar a l’actualitat que ronda en menys d’un 1%. Actualment s’anomena Trastorn de conversió.

Hipnosis.

La paraula provè del grec hypnós que significa somni.

La hipnosis entesa com a un estat alterat de la consciència, es ve practicant des de molt antic i en moltes i diferents cultures. Més coneguts com estats de “Trance”, (La traducció catalana “Trànsit” no hem sembla adequada) eren practicats per els líders religiosos o espirituals durant les seves cerimònies o per expulsar “esperits malignes”. L’estandardització de la hipnosis es comença a partir del segle XIX moment en el que es produeix una escissió de la mateixa. Per una part prossegueix en l’àmbit clínic, professional i científic; mentre que per l’altre arriba als escenaris i és objecte d’espectacles i xarlatans. Seguint en l’evolució més formal, que s’inicia a França destacar el paper de Mesmer com a un dels primers “suggestionadors” i/o “hipnotitzadors” de l’època. Més endavant Charcot l’utilitza per fer els seus treballs. Freud en pren el relleu i desenvolupa les seves teories agafant referències de Charcot.

D’aquesta herència del segle XIX és d’on es beu avui en dia. La Hipnosis, cada cop menys és vista com a un espectacle i més cap la visió científica.

Freud i la Histèria

Sigmund Freud al principi de la dècada de 1880 va treballar amb el doctor Theodor Meynert. Durant aquell temps, va poder observar de primera mà, pacients amb histèria i va mostrar discrepàncies amb el seu mentor sobre la malaltia.

Freud defensava la idea de que la histèria no era una simple invenció de les pacients, sinó que n’era el resultat d’una patologia psicològica.

Més tard, abandonà Meynert i fou a investigar la histèria i la seva relació amb la hipnosis. Charcot va ser una font de coneixement important sobre aquesta relació per Freud.

De tornada a Viena i en col·laboració amb Joseph Breuer va tractar, principalment una pacient de Breuer  Anna O. amb el mètode catàrtic que tenia com a base l’ús de la hipnosis.

Història de les idees de Freud

En una primera etapa, Freud creu que la ment, és un conjunt de “circuits elèctrics” pels quals flueix energia i que aquesta s’ha de mantenir a un nivell baix. Així doncs una sobrecàrrega o acumulació d’energia, produïa un desequilibri en el pacient. Freud creia que les histèriques havien sofert un desequilibri d’aquest tipus, i que mitjançant la hipnosi es restablia el funcionament correcte del circuit. Però un cop acabada la sessió tornaven a aparèixer els símptomes.

Més endavant, Freud va aplicar la Catarsi. Aquesta consistia en recordar fets traumàtics ocorreguts en el passat, mitjançant la hipnosis. Freud creia que si es portaven a la consciència els records reprimits, llavors es produiria una millora.

En una fase més avançada, Freud se n’adonà que les seves pacients no recordaven fets reals, sinó que a vegades eren inventats encara que la pacient els percebés com a tals. A partir d’aquell moment, Freud comença a deixar enrere el mètode de Catarsis i per tant hipnòtic per tractar la histèria. Paulatinament avança cap al mètode de la interpretació dels somnis i la lliure associació d’idees.

En els anys  posteriors, Freud es va dedicar a desenvolupar el Psicoanàlisi.

Per fer un petit apunt final, vull incloure aquest link on s’exposa una notícia relativament recent sobre la histèria o més aviat sobre el Trastorn de conversió, el qual apunta que en les pacients hi ha una activació d’una àrea del cervell que no està associada amb la part estimulada. És com si hi hagués una espècie de sinestèsia dels circuits. Al final sembla que Freud no anava tan errat.

Reflexió

El fet de que el professor ens plantegés una pràctica tan àmplia com aquesta ens dóna la oportunitat d’aprendre molt més sobre un autor o un tema en concret. Sense anar més lluny, fent aquesta entrada he après moltes coses que no sabia sobre la histèria. Personalment ha estat enriquidor i juntament amb la pràctica anterior he après molt sobre Freud. De fet considero que no he postat ni la meitat del que he après. Penso que és millor no repetir-se en les entrades, ja que per exemple he posat molta informació de Freud en l’anterior i moltes coses es poden consultar d’allà. Més que una càrrega per haver de fer l’exercici ha estat positiu i enriquidor. Pràctiques com aquestes s’agraeixen.

Aclariments Tècnics

En les meves entrades no he posat links apart. Això no vol dir que no n'hi hagi.

He posat els links clicant sobre les paraules, que normalment apareixen en color marró. Com per exemple aquest "Google".
Una altre cosa a tenir en compte són els gif animats. Si no el veieu bé; surt un espai en blanc o no es mou, actualitzeu el navegador o en tot cas feu-ne servir un altre.
Gràcies per llegir el meu blog.

Pràctica 4 Mecanismes de defensa

Com entendre els mecanismes de defensa des del Psicoanàlisi.

Una mica de Freud.

Primer de tot i abans d’aprofundir més exposaré breument les diferents fases o etapes de comportament psicosexual plantejades per Sigmund Freud.

Fase Oral ( 0 – 2 anys )

Es aquella en que el nen obté la satisfacció a través de la boca. A més de menjant i bevent, l’infant es posa a la boca, gairebé tot allò que troba.

Fase Anal (2 – 3 anys )

El nen, té el control del esfínters i mitjançant això pot exercir “poder” sobre la mare, també és una font de plaer.

Fase fàl·lica ( 3 – 6 anys )

L’infant descobreix la zona genital i obté el “plaer” d’allà.

Fase de latència ( 6 – 12 anys )

És una fase en la qual l’infant es desentén de tota la temàtica de tipus sexual, trenca amb l’anterior fase.

Fase genital ( 12 en endavant )

És l’última de les fases on hi ha un redescobriment de la sexualitat i ara ja pot satisfer-la.

Aquesta part de les fases, de moment la deixem “aparcada” però ja la reprendrem més endavant.

La organització mental.

Sigmund Freud cap a finals del segle XIX va estudiar diversos casos d’histèria i va poder observar de la mà de Charcot com el procés hipnòtic hi tenia una forta, però breu, repercussió.

Freud, constatà que els símptomes d’una histèrica desapareixien quan aquesta es trobava en estat hipnòtic i tornaven a aparèixer al acabar la sessió.

En veure això, Freud es va començar a plantejar la idea de que, potser podria haver-hi una part inconscient en la ment de les persones.

Es llavors quan Freud teoritza que, possiblement hi hagi una part inconscient de la nostra ment i que aquesta actua en una bona part de la vida de les persones.

Apunt: Fent això, Freud introdueix un canvi de paradigma en la mentalitat de la societat de l’època. Fins al moment creien que ho controlaven tot i la ment, era només conscient.

Un primer esquema de la ment de Freud podria ser aquest:

Freud aprofundeix i s’adonà que l’inconscient és quelcom “perillós” per el conscient i segueix teoritzant al respecte. Finalment l’esquema inclou el ID, l’Ego i el Superego.

Cada una d’aquestes entitats està integrada dins d’una part, conscient i/o inconscient, de la ment.

Definint ID, Ego i Superego.

ID: És la part més “primitiva” de la ment. Es troba totalment dins del inconscient, es creu el seu “Nucli”. De ell emanen les emocions intenses, els desitjos profunds e irracionals, tot allò que voldríem satisfer.

Superego: Es troba entre el conscient i l’inconscient essent aquest últim majoritari. Podríem dir que és l’abanderat de la moral i la rectitud. Reprimeix constantment l’ID i posa normes morals que provenen de la cultura i educació externa de cada individu, donant estructura a allò que és “bo i dolent”.

Ego: Es troba a la part conscient de la ment. És aquell que ha de fer una valoració justa i racional del que demanen el ID i el Superego. Es postula que es troba a cavall de les dues. L’Ego ha d’intentar satisfer les demandes del ID amb l’aprovació del Superego.

Resumint podem dir que el comportament humà és el resultat de la dinàmica interna entre aquestes tres entitats.

El complex d’Edip.

Retornant ara sí amb la primera part. Podem dir que al principi el nen té cobertes totes les seves necessitats, però a mesura que va creixent, se n’adona que no sempre pot cobrir les seves necessitats o demandes de l’ID. Llavors comença a entendre que hi ha una dicotomia entre:

A partir dels 3 anys, segons Freud, comença a aparèixer el Superego. Recordem que és precisament a aquesta edat, on s’inicia la fase fàl·lica. En aquest moment també es dóna el complex d’Edip. Podem dir que el nen està “enamorat” de la mare i llavors, com que apareix el Superego, el nen reprimeix aquest impuls. També existeix la figura del pare, que per a el nen també és important. Segons Freud en aquesta fase es produeixen tot un seguit de tensions psicosexuals que acaben amb la superació de la fase i desembocant a la fase de latència.

A partir de llavors, els mecanismes de defensa mental, són el suficientment madurs com per afrontar futurs problemes interns o emanacions del ID.

Libido, Patologia, cura.

Freud, postulà l’existència del que ell anomenava Libido. La defineix com a una espècie de “liquid” que emana de manera natural per les zones erògenes del cos i que si no s’allibera de forma correcta, pot quedar “atrapat” en algunes zones i crear una patología.

Per Freud, les Patologies mentals, poden provenir de diverses fonts, una és la Libido, una altre podria ser un desig o emanació del ID, que no ha pogut ser satisfet o no ha pogut estar canalitzat. Un altre, podria ser, la no superació de les fases abans exposades.

El mètode de curació del Psicoanàlisi, consistia, bàsicament en recordar fets que han quedat gravats en l’inconscient. Segons Freud si es traspassen de l’Inconscient al conscient els records que es troben encallats allà, doncs es podrà produir una cura del pacient.

Anna Freud i els mecanismes de defensa.

Els mecanismes de defensa són aquells, que l’ego crea per tal de preservar la consciència.

Anna Freud va ampliar aquesta herència i va subdividir els mecanismes de defensa.

Repressió.

Manté els impulsos del ID fora de la consciència. Aquest mecanisme, es efectiu, però pot portar a problemes a llarg termini, ja que requereix una gran quantitat d’energia.

Negació.

Al igual que la repressió es manté fora de la consciència un fet traumàtic o massa dolorós com per poder fer-li front i el que es fa en aquest cas és negar que quelcom ha passat.

Projecció.

Es aquell mecanisme pel qual s’atribueix als altres un impuls propi que prové del ID i que el Superego no aprova.

Racionalització.

Per tal d’assumir una realitat inacceptable per l’individu, aquest busca una explicació racional a aquest esdeveniment traumàtic.

Intel·lectualització.

L’individu, mitjançant un anàlisi fred i calculat dels esdeveniments, pren distància d’allò que l’amenaça o li crea una pertorbació. En aquest cas es pot mostrar fred i distant vers els demès.

Forma reactiva.

És donar importància al oposat del desig, per exemple voler tenir xicota i dir sempre que no en vols tenir.

Regressió.

És quan la persona davant de situacions d’estrès o amenaça psíquica retorna a estats involutius del desenvolupament psicosexual.

Desplaçament.

Aquest és ben conegut, es tracta de canviar l’objectiu de la teva frustració.

Sublimació.

Aquesta és la millor de les opcions, ja que deriva l’impuls en quelcom positiu i constructiu pels altres i/o per si mateixa.

En aquesta pràctica, el professor ens ha indicat que busquem dues formes diferents de canalitzar cada un dels 7 pecats capitals. ( Ira, Luxúria, Gula, Peresa, Supèrbia, Enveja i Avarícia ) una de destructiva i una altre de constructiva.

He format grup amb la Marta Tejeda i la Lourdes Manresa i hem treballat sobre el tema.

Ira.

Destructiva: Al arribar a casa picar a la dona.

Constructiva: Sortir a corre.

Luxúria.

Destructiva: Violar a algú proper, fills germans etc.

Constructiva: Acabar bé la nit amb la teva dona.

Gula.

Destructiva: Menjar sense control i acabar essent obès.

Constructiva: Fer un bon sopar per a tothom.

Peresa.

Destructiva: Quedar-te a casa sense sortir mai.

Constructiva: Trucar a algú per mirar una peli.

Supèrbia.

Destructiva: Per aconseguir un ascens, trepitges el teu company de feina.

Constructiva: Fer classes a algú per ajudar-lo a aprovar.

Enveja.

Destructiva: Robar quelcom que posseeix el teu veí i que a tu t’agrada.

Constructiva: Veus que el teu veí té una dona, i tu, llavors decideixes tenir-ne també i busques una de pròpia.

Avarícia.

Destructiva: Comprar una casa que està per sobre de les teves possibilitats.

Constructiva: Crear o ampliar l’empresa que tens per tal d’aconseguir la casa que vols.

Ampliació meva.

Tristesa.

Destructiva: Posar-se a plorar en un racó i no sortir d’allà.

Constructiva: Parlar amb algú sobre el que et passa i intentar solucionar el teu problema.

Vergonya.

Destructiva: Si tothom es riu de tu, començar a pegar a la gent i insultar-los.

Constructiva: Riure’s d’un mateix amb els altres e intentar treure importància a l’assumpte.

Culpabilitat.

Destructiva: Acabar suïcidant-se.

Constructiva: Afrontar el problema i demanar perdó.

Reflexió.

Com a reflexió personal he de dir que tots aquets mecanismes de defensa hem semblen quelcom que tothom ha o pot experimentar en algun moment de la seva vida. La veritat és que la sublimació seria el més desitjable en qualsevol cas, però per desgràcia no sempre és l’adient. Per això existeixen les altres. Personalment, la classificació que fa Freud hem sembla totalment lògica i justificable, però hem sembla tot un entramat de convencionalismes per intentar estructurar allò que s’observa, però no en defineix cap “axioma”. Precisament per això no m’acaba de convèncer. Però tal i com he dit, hem sembla una classificació raonable de la ment i dels mecanismes de defensa. Pel que fa a la pràctica en sí, resulta interessant veure com es pot solucionar un mateix problema de maneres diferents i segons com et plantegis el raonament. Un altre punt a comentar és que potser, no s’hagi de donar sempre una resposta a un estímul que tinguis. Potser fer servir el mecanisme de repressió, deixar passar el temps i oblidar-ho sigui una tècnica factible d’encarar el problema. De fet penso que la majoria de persones opten per aquesta opció. Aquest és un camp molt ampli del que estic segur que molts professionals en sabrien dir més d’una cosa, però jo, clar està parlo des de la ignorància de l’estudiant i espero superar-la algun dia.