Pràctica 7 Actituds Rogerianes

Introducció

En aquesta última classe de l’any hem tractat l’autor Carl Rogers i les seves idees sobre el desenvolupament de la persona. A més, varem veure un reportatge de 60’, sobre un professor japonès, Toshiro Kanamori que aplica les teories humanistes a la seva classe amb els alumnes de 10 anys.

Les idees de Carl Rogers

Carl Rogers va ser un dels exponents del corrent humanista tractat en la pràctica anterior.

D’acord amb això, Rogers “confia” amb les persones i basa el seu treball en indagar sobre les condicions òptimes que s’han de donar perquè la persona desenvolupi tot el seu potencial. A més és el primer en introduir una càmera per gravar les sessions. Per començar, ens diu que hi ha certs contexts de desenvolupament que poden ser favorables o saludables i d’altres que no ho són o són dificultosos perquè la persona es desenvolupi.

Aquests contexts són: La família, el grup d’amics, els educadors, els companys de feina... Podem dir doncs, que són l’entorn humà en que viu l’individu.

Rogers va un pas més enllà e introdueix les “actituds favorables”.

Per a l’autor hi han 3 actituds que ha de complir la persona propera a l’individu, perquè aquest mostri el seu veritable potencial. D’altres pensadors afegeixen més actituds o en proposen d’altres, però per a Rogers, aquestes són suficients.

Actituds Rogerianes

Aquestes són les actituds que ha de tenir una persones, sigui el psicòleg o un altre, vers a l’individu, perquè aquest es trobi en condicions òptimes.

1. Acceptació Incondicional

És acceptar a aquella persona tal i com és amb les seves virtuts i defectes sense jutjar-la per el que és.

2. Comprensió empàtica

Es tracta d’entendre i comprendre des de el punt de vista emocional a l’altre, és a dir, comprendre i sentir els seus sentiments, però sempre guardant la distància i no identificar-les com a pròpies per tal d’oferir el recolzament emocional que l’altre necessita.

3. Autenticitat, Congruència o Coherència.

Aquest punt, serveix per refermar els dos anteriors, a més de per donar una imatge de veracitat davant de la persona a la que intentes ajudar. Això vol dir, ser veraç i creure realment amb el que dius, no crear falses expectatives i no enganyar a l’altre, donant una seguretat i estructura ben definides davant l’altre.

En les tres actituds, s’ha de diferenciar entre el que la persona objectiu és i el que fa. Acceptant el que és i podent o no acceptar el que fa, les seves accions. Per exemple, en la primera actitud, pots acceptar la persona pel que és una persona i amb els errors que et pugui semblar que té i no acceptar la seva actitud davant una determinada situació.

Per diferents raons, una persona es pot anar replegant emocionalment en sí mateixa, fins acabar essent una persona “presó” que no confia amb els altres i es sobre protegeix davant les emocions. Però tot i això, segons Rogers, si aquesta persona es troba amb una altre que compleix les tres actituds vers ella, llavors, aquesta és desenvoluparà i deixarà de ser una persona presó.

El propi Rogers, no considera que sigui un mètode per fer clínica, sinó que més aviat és un mètode per aplicar a tots els àmbits de la vida. És per això que hi ha un enfocament diferent al clàssic professional- pacient i hi ha teràpies alternatives en forma de grups auto dirigits i bàsicament tot aquell treball no és directiu. La figura del psicòleg, passa a un segon terme i actua com a mediador o facilitador de comunicació.

Pensant en els altres

Aquest és el títol del documental que varem veure a classe, tractava sobre un professor, Toshiro Kanamori que fa classe a uns alumnes de 10 anys, aplicant les idees humanistes. En el documental, es porta a un càmera, que grava les activitats de la classe durant un curs.

Clarament es veu, que no tansols es centren en els estudis i a la vida acadèmica pròpiament dita. Els alumnes expressen el seu dia a dia mitjançant uns escrits que desprès exposen davant els companys. Durant el curs, una nena, recorda la mort del seu pare quan ella era petita i “s’allibera” de la pressió emocional que tenia, al poder tractar el tema lliurement i amb l’enteniment dels altres companys. Durant el curs, a un alumne se li mor el pare i tothom li mostra la seva solidaritat i més encara la nena. Aquest punt és important, ja que es pot veure, que el que es fa realment és eliminar els estigmes socials que això comporta, tractant-ho com allò que realment és, quelcom normal, la mort. Més endavant hi ha un altre punt rellevant que és la marxa d’una alumne del grup, ja que va a viure en un altre lloc. Altrament es veu l’esforç del grup classe per afrontar aquest fet i donar-li suport.

Reflexió

He de dir, que hem va agradar molt la feina que està fent aquest professor i tot i que molta gent no ho veu com a un mètode factible, jo ho trobo una manera d’ensenyar totalment factible. Crec que és una cosa que es podia dur a terme, ja que és el que tothom voldria fer, ergo és quelcom ideal i natural per a les persones. Una petita autocrítica seria que si sempre fos amb la mateixa classe, hi hauria un moment en que (sobretot sent petits ) s’haurien de separar i això podria provocar un major “trauma” que no pas si no estan tan units. Per això proposo que es vagin canviant entre més persones diferents, fent petits grups, d’un major. Tal i com fem a la pròpia facultat però aplicant els mètodes d’aquest professor.

Hi ha una part que hem va cridar molt l’atenció del documental, va ser la de l’acceptació individual, a traves del grup de la mort del pare, tant de la nena com del nen. Per a ella, va ser tota una alliberació dels sentiments. Hem va sorprendre en sobre manera, perquè això ho considerava més propi d’adults que dels nens. Trobo que aquesta alliberació emocional és molt important per el desenvolupament de la persona i veient el vídeo, crec que hauria de ser part integral en l’educació de l’infant, ja que si ho arrossega fins que és gran, pot ser més dificultós , traumàtic i fins el moment podria haver tingut molts problemes e inclús haver provocat un mal en els altres. Arribant a extrems en que pot perdurar tota la vida i portar a molts problemes en la persona que els pateix.