Pràctica 8 Causalitat Circular

Enfocament sistèmic.

L’enfocament sistèmic apareix fa aproximadament 50 anys a arrel dels plantejaments fets per Ludwig Von Bertalanffy. Les noves aportacions pretenien, d’alguna manera, “trencar” amb el mecanicisme causal del mètode científic imperant. Agafant les idees de la cibernètica i la matemàtica de sistemes, Bertalanffy conforma un mapa del seu plantejament.

A diferència dels enfocaments anteriors, aquest no es centra en un sol individu i el tracta com a tal. L’enfocament sistèmic recull la forma “natural” de tractar la realitat que poseeixen les persones. La forma en que s’engloben els elements en un supraconjunt que pot ser analitzat com a tal. D’aquesta manera i aterrant en l’àmbit de la psicologia veiem que aquestes idees no tracten individus, sinó el sistema on es troba immers un individu.

L’enfocament sistèmic ha tingut una bona acceptació dins el món empresarial, ja que tracta les relacions que s’estableixen en un grup d’individus, en aquest cas, companys de feina. Amb l’ajuda de la psicologia sistèmica, les empreses poden crear programes que dins el grup de treball, millorin les relacions i per tant el rendiment, no tan sols individual de cada treballador, sinó de l’equip.

Els psicòlegs que recorren a aquest mètode, no veuen que la persona que els hi arriba a consulta tingui un problema únicament individual i interior. Afirmen doncs, que si un individu presenta algun problema, és perquè el sistema del qual forma part no és un sistema saludable. Per no saludable, s’entén que no hi ha una bona relació entre els seus components.

Podríem dir que aquell individu que pateix el problema o patologia és la baula més feble i el primer en “caure”.

Una altre part del seu plantejament és el fet d’eliminar la relació causa efecte. Els sistèmics, no s’interessen en absolut per la causa primera. Això va suposar un canvi de mentalitat molt important, perquè fins al moment en psicologia, per tal de tractar un problema, es buscava l’origen d’aquest ( psicoanàlisi ).

L’enfocament sistèmic però, defensa la causalitat circular.

Causalitat circular.

La causalitat circular és aquella en que un element A és causa d’un altre, aquest ho pot ser d’un tercer i desprès d’una cadena més o menys extensa, “l’últim“ element és causa de A. D’aquesta manera es crea un cercle que es retroalimenta i on és gairebé impossible determinar les causes que el van originar. De totes formes, pels sistèmics les causes ni es poden saber ni les volen saber. Per contra dediquen tot el seu temps i esforç en intentar analitzar i entendre les relacions que s’estableixen dins d’un sistema.

Els sistèmics es dediquen, com ja hem dit a analitzar i entendre el sistema. Un cop han aconseguit això i han descobert les fonts de discordança, intenten solucionar el problema, tractant moltes vegades no tan sols al pacient afectat, sinó a persones del seu entorn.

Un factor que tenen molt en conta és el que en medicina s’anomena iatrogènia que en psicologia implica que la intervenció, o l’absència d’aquesta en el tractament d’un individu tenen algun efecte sobre el sistema en que es troba. Postulen doncs, que la intervenció del professional per si mateixa, sense que aquest hagi fet encara res, no és innòcua ni pel pacient ni pel sistema.

És lògic pensar doncs, que sorgeixin corrents dins l’enfocament sistèmic en que no es deixin fer més de 10 sessions per pacient. És el cas de la “Teràpia breu” ja que es pensa que si en aquest període de temps el problema no s’ha resolt, vol dir que el professional ha entrat dins del sistema negatiu i l’únic que fa és mantenir el problema.

Pràctica.

El professor Ernest Luz ens va proposar una pràctica sobre les relacions sistèmiques que vam desenvolupar mitjançant esquemes relacionals. Aquesta forma de relacions té origen el les idees de Gregory Bateson. Aquest pensador, va passar un temps amb els nadius de Bali i en va inferir uns comportaments que va relacionar amb els que tenim a la societat occidental.

Aquests són:

• Relació simètrica (En escalada) Per exemple en la gerra freda la relació entre la URSS i USA.

• Relació complementaria (Rols diferents) en que hi ha una relació on cada individu té papers diferents     per exemple la relació víctima abusador.

En la pràctica se’ns va demanar que féssim quatre seqüències diferents. Una de relació simètrica constructiva, una de destructiva i de la mateixa manera una de complementaria.

Els esquemes de relacions els vaig treballar amb en Jose Luís Gala i la Paula Galan

Relació simètrica

Constructiva 

Dos amics designats un com A i l'altre B juguen a futbol.

Destructiva

Dos Partits polítics que es barallen.

Relació Complementària

Constructiva

Destructiva

Reflexió

L’enfocament sistèmic, m’ha semblat molt interessant, ja que no tan sols es centra en l’individu, sinó en el sistema del que forma part. Tot i això, no crec que sigui necessari arribar a l’extrem de portar a consulta als seus amics, germans, pares etc. Hem sembla que es simplificarien les coses si el professional es centrés en l’entorn més immediat de l’individu.

El fet de que es plantegi el sistema com a part important del problema és una part amb la que hi estic d’acord, ja que això és més que evident per a tothom.

És més, la majoria de problemes, són provocats per inputs externs, que al estar mal interioritzats poden derivar en una patologia. Es just en aquest punt on discrepo amb l’enfocament sistèmic. Ja que és molt possible que hi hagi un input passat que hagi estat mal interioritzat i ara causi un problema en l’individu. Aquest problema pot o no, ser exterioritzat pel mateix. Llavors si l’individu no exterioritza el seu problema amb el sistema, és possible que el sistema funcioni de forma saludable però l’individu pot tenir un estat intern molt dolent.

Una dificultat afegida del enfocament sistèmic és la exagerada dimensionalitat que cada cas pot portar.

Evidentment un individu pot formar part de més d’un sistema a la vegada i cada un d’aquests sistemes pot tenir molts components això crea una complexitat enorme. És de suposar que els experts que apliquen aquest mètode preguntaran sobre persones o elements claus en el sistema al propi pacient. Però d’aquesta manera, ja estàs investigant per les vies subjectives que et dona el propi pacient i no per la via “objectiva” d’anàlisi global. És més, pot ser que el propi pacient oculti un sistema del que forma part i no només al professional, sinó a la seva pròpia família. Fent d’aquesta manera impossible arribar a comprendre la totalitat de sistemes del qual forma part.

Tot i les critiques, m’agradaria recalcar que d’aquest enfocament al igual que amb la resta d’enfocaments, se’n pot fer una síntesis per desprès integrar-la amb altres paradigmes, complementant-los i millorant-los. De tot se’n pot aprendre.